El meu germà Miquel.

- Amor es una paraula de quatre lletres.

Vaig sentir que deia la professora quan vaig passar per el costat de la classe de1rB en direcció a la sortida.

Davant la porta de l’escola estava el papa esperant-me amb el cotxe.

Aquell mati la mama, havia donat a llum.

Des de l’hospital van trucar per informar de que em vindrien a buscar per poder veure el nou membre de la família.

- Júlia..- va dir el papa.

- Que?

- Sisplau, no facis cap numeret quan el vegis. Eh

- Perquè, l’hauria de fer?- Vaig respondre sense pensar quin motiu tenia per dir-ho. Però el papa em coneixia prou i s’havia perquè ho deia.

- Només, t’adverteixo.

Va aparcar i vam anar directes cap a maternitat. El papa ja s’havia l’habitació.

Quan vaig entrar només em faltava cridar, estava radiant, boja de felicitat. Però em vaig quedar parada en veure-l’hi la cara al meu germanet, seguia estan feliç però..em sentia rara en veure’l

Tenia la cara rodona, els ulls petits i una mica enfonsats. Blanc, tenia la cara plena de pigues. No sembla que tingui res diferent però, saltava a la vista que el meu germà, no era om els altres nadons.

- No facis aquesta cara, dona. Que pasa?- Era la mare.

- Home, doncs..jo. Es que..

- Ja, ja el teu germà, no es com tel havies imaginat oi? Ho se, però Júlia, l’estimarem igual.

- Però, però.. que li pasa? Perquè esta així? Jo també era així?

- Tranquila, tranquila. Júlia, el teu germà té síndrome de DOWN. Saps que es?

- Doncs, em sona una mica.

- Ell creixerà, serà feliç, anirà a l’escola, jugarà, aprendrà a anar amb bicicleta, i tindrà una amics. Com qualsevol altra persona.

- Però si acabes de dir que es diferent..

- Si, l’únic que te de diferent es que té un cromosoma de més, el 21. Que no viure molt anys. Que serà més baix que els altres.

- Mama, si vols que et digui la veritat no t’entenc..

- No pasa res. Amb el temps ho atendràs. Vine digali Hola, al teu germanet.

Aquell dia va ser potser el dia mes estrany de tots, tot i que ja tenia 12 anys no entenia del tot, perquè la gent es comportava com si res. L’hi van regalar una peixera em dons peixos vermells, com el foc. Que el Miquel, el meu germà, no parava de mirar mentre jo me’l mirava a ell.



Haig de confessar que, els primers dia no volia, veure’l que no m’agradava. A l’escola no volia respondre cap pregunta sobre ell. Fins que un dia el Roger el nen més torre collons de la classe, em va venir i em va dir.

- Oh, la Júlia té un germà retrasat, un germà retrasat. Jajaja Els teu pares s’oblidaran de tu, t’abandonaran per esta atents del retrasat!!

Me’l vaig mirar amb ràbia, ningú podia dir allò. Però no vaig saber, que fer, potser jo també ho pensava.

Li vaig donar massa importància a aquelles, paraules que m’anava repetint durant dies.

Jo poc a poc m’acostumava més a aquell nen, em feia gràcia tant petit i amb aquells ulls, mirant la peixera que li havien regalat. En el fons s’havia que era molt important per mi. Per tant que vaig decidir que aquell cretí del Roger s’enteraria.

El dia següent només arribar, va venir cap a mi per dir-me l’ho de sempre. Li vaig respondre dient:

- Ho sento Roger.

- Que sents nena..

- Que siguis així de mala persona, però tranquil algun dia se’t passarà!

- De que vas nena, marginada! Que tens un germà retrasat! jaja

- I que? I, no és retrasat te Sindrome de DOWN. I sento dir-te que és, i serà més bona persona que tu!

Aquell va ser el final del Roger, amb mi. Desprès d’allò inclús va dir de ser amics. Me’n vaig riure. Finalment vaig aconseguir, i acceptar entendre, el Miquel i el seu mon. Acceptar que el Miquel era únic, igual que ho podia ser una persona normal, vaig poder entendre que podia ser la persona més carinyosa que podre conèixer mai, que sabia estimar, i valorar.

El Miquel va morir anys desprès, un 23 de desembre. A causa d’una hemorràgia cerebral, que va acabar amb ell. És dur haver passat, tant i que se’n vagi de cop. La seva imatge el dia que va néixer mirant els peixos em matava per dins, per això vaig decidir comprar una peixera, però no amb dos peixos sinó amb un perquè aquells peixos eres nosaltres dos, ell no hi es, quedo jo.

I assentada aquí, al sofà 3 mesos desprès de la seva mort, el peix continua nedant en aquella peixera tristíssima.



Sara Sepúlveda Botero
(invitada a participar en el blog de NONGOBARCO)